En defensa pròpia.
La primera de les raons que em porten a triar aquest llibre per treballar-lo d’ara endavant és perquè als darrers anys he estudiat a Jacint Verdaguer dins el moviment de la Renaixença i és un dels escriptors catalans més importants de l’època. La seva obra comprèn gèneres literaris com són la prosa, la lírica i la èpica.
Va contribuir a la creació d’una llengua literària després de segles d’abandonament i predomini de l’espanyol. Tant pels temes que tractà com pel seu estil, va tindre una gran repercussió. A més d’açó, cal dir que Verdaguer es va donar a conèixer als Jocs Florals, on va obtindre un premi extraordinari per la composició de dos poemes.
La segona de les raons, és el meu interès per el moviment cultural de la Renaixença, per l’estudi del ressorgiment cultural que va tindre els seus principis a la primera meitat del segle XIX i amb el qual començà el nou període contemporani de la cultura literària catalana.
Aquest interès per la Renaixença i la importància que va tindre Verdaguer dins d’aquesta, ha fet que sense dubte, treballe amb una de les seues obres. Encara no l’he llegit, però em va cridar l’atenció el tema del qual parlava.
L’any 1895, el poeta va defensar-se d’unes acusacions que no eren totalment certes. Va quedar aïllat amb la prohibició de continuar les seues tasques sacerdotals perquè tenia contactes amb visionaris i exorcistes. En defensa pròpia, compren una sèrie d’articles on es dóna a conèixer el cridament d’un home ferit què es va enfrontar a les pressions que volien limitar la seva independència i la seua llibertat. Aquestos articles s’han publicat un centenari després de la seva mort i jo ara, vull llegir-los i gaudir d’allò que ha sigut tant important als darrers anys de la literatura contemporània, els escrits d’en Verdaguer
